Benifallet entre dos segles

Francesc Cots Alcoverro, va néixer a Benifallet l’any 1925. La Guerra Civil i la postguerra el van obligar a treballar abans d’hora. Des de 1943 al 1954 va ser un dels grans impulsors del grup teatral del seu poble. Des de 1948, juntament amb dos amics, va introduir el ball de la sardana a Benifallet.

És escriptor habitual i poeta autodidacte. Ha col·laborat en la redacció de la geografia comarcal del seu poble i de Catalunya. També és membre de la Comissió d’Apoderats de la Ribera de l’Ebre (CARE).

La vida de Francesc està lligada al seu riu i al seu poble.

L’any 1960 va prendre part d’una lluita contra la construcció d’una presa hidràulica que hauria suposat la desaparició de la seva localitat i de part de la Ribera de l’Ebre. Regular el riu és necessari, ja que moltes poblacions quedaven inundades en època de grans pluges, però cal veure la ubicació dels embassaments quan poden ser afectades algunes poblacions.

Després dels estudis corresponents es va arribar a la conclusió que per a regular l’Ebre caldria construir tres preses, des de Xerta fins a Casp. La primera a construir seria la gran presa de Xerta. L’assut de Xerta proporciona aigua a dos canals, un dels quals és el que subministra l’aigua per a cultivar l’arròs del Delta de l’Ebre. L’any 1934 van començar les primeres prospeccions, que van quedar paralitzades per la Guerra Civil.

L’any 1940 es van continuar i sense acabar-les comencen les de la presa de Riba-roja. Aquesta presa la van acabar amb molts problemes i les màquines van començar a construir la tercera, la de Garcia, però es troben que no s’havien fet les prospeccions i no poden continuar les obres.

Passen uns quants anys i al voltant l’any 1960 i a l’Ajuntament de Xerta va arribar una ordre on diu que anaven a començar les obres de la construcció del pantà immediatament. El poble de Xerta quedaria inundat, igual que unes cinc poblacions més de la Ribera, amb una població d’uns 20.000 habitants. Aleshores es van ajuntar les poblacions afectades, es crea el CARE i juntament amb una senyora de molta influència que volia molt el seu poble, aconsegueixen paralitzar les obres durant dos anys.

Al finalitzar aquest període de temps i com que ja s’havien esgotat tots els recursos, pareixia que la lluita no havia servit per a res, ja que les obres eren imminents.

Abans d’això, comencen les obres d’un canal de 19 metres cúbics per segon que aniria des de Xerta fins a Sagunt (Alts Forns). El canal no s’ha acabat de construir i el conferenciant pensa que ja mai quedarà conclòs. D’altra banda, el fet de voler construir les preses era per una mancança d’electricitat. Calia construir centrals hidrològiques.

Quan l’Ajuntament de Mequinensa es va descobrir que les cotes de la presa que portaven el seu nom eren més altes que les que estaven escrites als plànols, es va decidir construir un mur per a contindre l’aigua i d’aquesta manera evitar possibles inundacions. També la cota prevista en la construcció de la presa de Xerta era 19,27 m sota el nivell del mar, però la seva construcció estava prevista per la cota 30 o fins i tot la 40.

Francesc recorda les grans inundacions ocorregudes al seu poble temps enrere, mentre actualment són cada vegada més escasses. El perill que avui en dia tenim, és que quan hi ha aigua als embassaments, els dol deixar-la anar. L’aguanten tot el que poden.

El pantà de Mequinensa, anys enrera, estava entre el 80% i 90% de capacitat. El de Riba-roja també estava bastant ple.

Al final van obrir les comportes ja que hi havia perill d’inundacions i de trencament de la presa.

L’arròs necessita certa altura d’aigua que després cal llançar quan l’arròs ja va a collir-se. Aquesta aigua no l’aprofita ningú. L’únic problema seria l’ús que se’n vulgui fer, ja que  estaria composta de certes matèries orgàniques. També es podria bombejar als pantans per al seu aprofitament.

Una de les possibles solucions, al problema de l’aigua que va a perdre’s a la mar, seria la construcció de més embassaments que podríen regular els irregulars cabals dels rius. Tal vegada per a Catalunya, seria més barat agafar l’aigua del Roine que no de l’Ebre. Seria suficient construir un túnel per travessar els Pirineus.

Cada vegada es necessita més aigua en aquesta part turística (per a beure, netejar, piscines, camps de golf...). Francesc pensa que ara per ara als Balcans no hi ha turisme, però quan el país estigui més estabilitzat a Espanya hi haurà, possiblement, més apartaments buits.