BENIFALLET

El terme municipal de Benifallet, d’una extensió de 62,42 km², està situat a l’extrem més septentrional de la comarca del Baix Ebre, al límit amb les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (al termenal amb Miravet hi ha la Roca Folletera, divisòria històrica del terme de Tortosa). El terme confronta amb Prat de Comte (W) i el Pinell de Brai (NW), municipis de la Terra Alta; amb Miravet (N) i Rasquera (NE), de la Ribera d’Ebre, i amb Tivenys (S), Paüls (W) i Xerta (SW), de la mateixa comarca del Baix Ebre. Molt accidentat, el municipi s’estén a ambdues ribes de l’Ebre, i comprèn la vall del riu, delimitada al SE per les elevacions de les Muntanyes de Cardó, divisòria d’aigües entre l’Ebre i la mar, mentre que per la dreta la vall del riu resta encaixada i tancada per les serres dels Aligars, de Vallplana i els cims de Portell.

El bloc de Cardó, al SE del terme, comprèn l’abrupta vall de Cardó, formada sota els punts més alts de la carena (la Creu de Santos, 941 m), fites amb els municipis veïns. La vall de Cardó, força angosta i drenada pel barranc de Cardó, es prolonga per la vallada de Costumà i desguassa a l’Ebre al N de la vila de Benifallet. Resta dins el municipi l’antic convent i balneari de Cardó amb les seves diverses ermites. Al massís de Cardó destaquen la punta de l’Agulla i, vers ponent, les Set Serres i el coll o tossal de Som; en direcció a llevant, els portells de Xàquera i de Cops, o portell de Cardó, per on passen diversos camins antics que travessen el massís. Són prolongacions del susdit massís, el tossal del Caramull (421 m), la Tossa (483 m), la Mola i los Puntals. De relleu càrstic, hi ha diverses fonts i coves, amb estalactites i estalagmites (la cova de les Meravelles i la Cova Marigot) i algunes amb vestigis de poblament antic (la de l’Aumediella i altres).

El barranc de Cardó, que es forma i té tot el seu recorregut dins el terme, no és l’únic rierol que solca el territori de Benifallet. Més a migdia, i també per aquesta banda esquerra de l’Ebre, hi ha el barranc d’en Jordi, que es forma també a Cardó i desaigua a l’Ebre aigua avall del puig de Raells. Per la dreta, l’Ebre rep el barranc de Lligem i, entre la serra de Vallplana i la dels Aligars, amb les llomes dels Mollets i la torre de Mollet, desemboca a l’Ebre el riu de les Canaletes; aigua avall, al límit amb Xerta, hi aboca el barranc de Xalamera. Cal fer esment també de la influència que en el cabal d’aigua de l'Ebre exerceix l’assut de Xerta (bé cultural d’interès nacional), situat en aquest terme, vora el límit amb Benifallet. Generalment les muntanyes del terme són força erosionades i privades de la seva vegetació original a causa de l’antic i intensiu abancalament a què foren sotmeses. Abandonats aquests marges des de la fil·loxera, avui hi predomina una vegetació arbustiva (mates, coscolls, romers, etc.). Els boscos són predominantment de pi blanc. Cardó és la vall on hi ha una major densitat de bosc i on aquest es conserva menys modificat (1.544 ha de Benifallet són incloses al PEIN de les Serres de Cardó).

HISTÒRIA

El nom de Benifallet apareix per primera vegada en documents de 1153. El lloc ja existia abans de la conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV. El 1208 el rei Pere el Catòlic va lliurar el castell a Guillem IV de Cervera qui, en 1215, el va lliurar al seu torn als cavallers de l'orde del Temple. Posteriorment, Benifallet va retornar a la jurisdicció reial per mitjà de la seva vinculació amb la ciutat de Tortosa. El 1207, Ramon de Montcada, va donar aquests llocs a Bernat Oliver Fuster amb els seus termes i pertinences, perquè el posseís, explotés i hi establís conreadors.

La primera carretera que enllaçà Benifallet amb una altra població arribà el 1917, per tant, el poble abans d'aquesta data es comunicava amb l'exterior per mitjà dels llaguts. Els llaguts servien per transportar persones, però també per comercialitzar productes i dotar de serveis mínims el poble. La barca de Benifallet fou utilitzada durant anys per comunicar Benifallet amb les poblacions de l'altra banda de riu. L'embarcació va deixar de funcionar el 1991, any en què s'inaugurà el Pont del Llaguter, infraestructura que forma part de la C-12 o Eix de l'Ebre i uneix la riba dreta del riu Ebre amb Benifallet. Té un carril per a cada sentit de la circulació i un petit pas a tots dos laterals per als vianants. La carretera C-43 arriba fins a Gandesa i permet l’accés al Pinell de Brai. La carretera T-301 Tortosa-Garcia porta a les Coves Meravelles.A més de la vila de Benifallet, cap de municipi, el terme comprèn els despoblats de Xalamera, Som, Sallent i Costumà, el balneari de Cardó, la torre de Mollet i la caseria de la Vall. 

Són considerables les riuades que van cobrir d'aigua la meitat del poble, fins que el 1957 es construí el pantà de Mequinensa i el cabal del riu va quedar controlat.

AGRICULTURA I TURISME
 

Benifallet, amb menys d'un miler d'habitants, és un  poble

L'última dècada Benifallet ha gaudit d'un fort creixement turístic gràcies a l'explotació de les Coves de Benifallet i la navegabilitat de l'Ebre. A escala gastronòmica cal destacar el "pastisset de Benifallet" com a producte local amb reconeixement arreu del territori català.

Benifallet, amb menys d'un miler d'habitants, és un  poble agrícola  que en els darrers anys ha fet una aposta per l’agroindústria i el turisme. A més dels cultius tradicionals mediterranis com l'ametller, l'olivera i el garrofer, s'hi conreen gran quantitat d'arbres fruiters. A les zones de regadiu, els principals són els presseguers i els cítrics amb diversitat de varietats tant en un cas com l'altre. Durant els mesos de maig, juny i juliol es comercialitza el préssec. És al final de la tardor i a l'hivern quan l'activitat comercial es centra en les taronges i les mandarines, molt apreciades a Europa. Les fruites de Benifallet, amb un clima temperat i afavorit per un relleu que el fa més benigne són molt primerenques. En l'activitat industrial són importants les indústries alimentàries que manipulen les fruites, les que embotellen aigua i sense oblidar les dedicades a la fabricació de pastissets.

En el sector ramader trobem granges d'aviram, cunícoles, bestiar boví i porcí. La vegetació és formada per la màquina litoral de garric i margalló; el pi blanc i la brolla litoral (romaní, timó, romer blanc, cepell...) s’estén arreu del territori. La vegetació de ribera la formen àlbers, oms, tamarits i canyes, entre altres. A les muntanyes de Cardó, encara podem trobar representat el típic alzinar litoral amb alzines, carrasques, algun roure de fulla petita i espècies arbustives com el grèvol, el galzeran, el cirerer de pastor o el lligabosc.

El clima temperat, propi de terres mediterrànies, és de temperatures suaus i estables, i amb la pluviositat escassa. Rep la notable influència del relleu que el fa més benigne.

agrícola  que en els darrers anys ha fet una aposta per l’agroindústria i el turisme. A més dels cultius tradicionals mediterranis com l'ametller, l'olivera i el garrofer, s'hi conreen gran quantitat d'arbres fruiters. A les zones de regadiu, els principals són els presseguers i els cítrics amb diversitat de varietats tant en un cas com l'altre. Durant els mesos de maig, juny i juliol es comercialitza el préssec. És al final de la tardor i a l'hivern quan l'activitat comercial es centra en les taronges i les mandarines, molt apreciades a Europa. Les fruites de Benifallet, amb un clima temperat i afavorit per un relleu que el fa més benigne són molt primerenques. En l'activitat industrial són importants les indústries alimentàries que manipulen les fruites, les que embotellen aigua i sense oblidar les dedicades a la fabricació de pastissets.

En el sector ramader trobem granges d'aviram, cunícoles, bestiar boví i porcí. La vegetació és formada per la màquina litoral de garric i margalló; el pi blanc i la brolla litoral (romaní, timó, romer blanc, cepell...) s’estén arreu del territori. La vegetació de ribera la formen àlbers, oms, tamarits i canyes, entre altres. A les muntanyes de Cardó, encara podem trobar representat el típic alzinar litoral amb alzines, carrasques, algun roure de fulla petita i espècies arbustives com el grèvol, el galzeran, el cirerer de pastor o el lligabosc.

El clima temperat, propi de terres mediterrànies, és de temperatures suaus i estables, i amb la pluviositat escassa. Rep la notable influència del relleu que el fa més benigne.