​La barca de Benifallet va tenir una importància rellevant per al municipi fins la construcció del pont del Llaguter el 1991. Homenatjar-la i posar en valor el paper destacat que va jugar tant en l'economica com en la vida quotidiana del poble és l'objectiu del mural que s'ha dissenyat al pas de barca del marge esquerre. Fent-ne memòria recuperem un espai que contribueix a crer riques al nostre poble, des d'un sector fonamental com és el turisme.

Un turisme que dona rellevància al seu patrimoni. El mural és obra de l'artista anglès, reconegut internacionalment per la seva tècnica Reverse, Paul Curtis. https://setmanarilebre.cat/paul-curtis-i-la-seua-tecnica-reverse-graffiti-que-vol-conquerir-les-terres-de-lebre/. El projecte de recuperació de l'espai té el suport de l'IDECE.  En aquesta entrada, hi podreu trobar enllaçada la informació tant de l'IDECE, que s'encarrega de la navegació al nostre territori, com dels passos que encara estan en funcionament actualment, el de Miravet, el de Garcia i el de Flix. 

Un parell de llaüts i un taulat;
uns taulons i uns cables;

un home, el barquer, i una història; a festes, la banda, els ànecs i els focs.

Qui no ha passat per la barca,
a peu o a cavall,
amb tractor o amb carro,
per treballar o anar-se a banyar;
i el dia que hi ha molta corrent

a donar la volta si passar és urgent, i si no... cap a casa...!

(...)

“La Barca”. Jaume Massip

EL PAS DE BARCA DE BENIFALLET

La funció del PAS DE BARCA havia estat i va ser durant segles el mitjà per connectar les dues bandes del riu, ja fos per desplaçar-se cap algun poble o sobretot el pas de pagesos, animals i vehicles que es dirigien al conreu de les terres a l’altra banda del terme.
La barcassa es subjectava gràcies a una corriola que passava per la gúmena, que antigament podia ser una corda de cànem o de pita. A cada barca hi havia un barquer que era un pèrit en assumptes de riu i treballava de sol a sol. Tot i que ho solien fer els mateixos viatgers, el barquer era l'encarregat de lligar i deslligar l'embarcació als embarcadors, anomenats ponts, que amb un sistema de cadenes es podien pujar o baixar segons l’oscil·lació del nivell del riu. En l'extrem de l'embarcador que donava al riu hi havia dos ganxos, on es lligava la barca mitjançant cordes o cadenes que portava l'embarcació.

Les barques estaven formades per dos llaguts, d'ntre 25 i 35 tones, col·locats paral·lelament i separats per una distància d'uns tres metres. Al damunt seu, s'hi instal·lava una plataforma de fusta quadrada feta a base de taulons. Els taulons eren fixats entre si amb passamans de ferro i després la plataforma s'enclavava a les vores del casc del llagut.

Els tres darrers llaguts de la Barcassa de Benifallet van ser:

1. El llagut SAN JUAN (únic supervivent dels llaguts anteriors a la Batalla de l’Ebre), construït al 1933 i propietat de Jaume
Gabriel Trilla, veí de Benifallet. Pesava 13,35 tones i uns 17,75 metres d’eslora, 2,73 de màniga i 1,08 de puntal. S’havia construït a Tortosa pel calafat José Sánchez Curto i havia costat 18.000 pessetes. A finals dels anys 90 es va intentar sense èxit recuperar-lo del riu per a la seva restauració, però finalment es va fer malbé a la intempèrie.

2. Del llagut CARDENAL no es té constància de l’any de construcció, però se sap que després de la inauguració del Pont del Llaguter es va vendre a la Diputació General d’Aragó. Aquesta, com a propietària en última instància després de la
va cedir a l’Ajuntament de Faió al 2007, on encara avui en dia continua la seva feina a través del riu. Pesa 14’13 tones i fa 18’68 metres d’eslora, 2’82 de mànega i 1’05 de puntal. Es va construir a Tortosa pel calafat José Sánchez Curto i va costar 12.000 pessetes.

3. Del llagut CLAYRE no es té constància de la seva data de construcció ni de les seves mides, sí que es va comprar juntament amb el Cardenal per part de l’Ajuntament de Benifallet per a la modernització del Pas de Barca. Algunes fonts apunten que es troba enfonsat al riu, que és, segons s’explica, la manera tradicional de conservar una embarcació.

LA NAVEGACIÓ FLUVIAL. ELS LLAGUTS

La petjada que l’Ebre ha deixat sobre la terra de Benifallet ha marcat la història del nostre poble que és un dels referents quan parlem de l'ofici de llaguter i de barquer.

El riu Ebre ha estat una via de comunicació de primer ordre des de fa milers d'anys, una prolongació de les rutes marítimes de la Mediterrània, un camí comercial i militar cap a l'interior fins ben entrat el segle XX. El sistema més utilitzat per a remuntar el riu és el de la sirga.El patró, situat a la popa, aguanta la corda anomenada ségola o sirga que, passant per l'extrem superior del pal, acaba amb el sirgador. Cal molta alçada de pal per a salvar els canyars, els arbres de ribera i els altres obstacles que s'interposen entre el camí de la sirga i l'embarcació. Cal, a més, una gran longitud de corda per a passar pels nombrosos llocs en els quals el fons dle riu obliga a passar per punts molt distants de la riba on és traçat el camí. “Quan la sirga es fa amb homes, cada un rep un nom especial: el de davant, anomenat daliner, s'ajuda amb un bastó anomenat dalí i es protegeix l'espatlla amb unes espatlleres de fusta; en el cas que hi hagi dos sirgadors, el segon s'anomena rerassaguer o zaguero; quan són més, el segon s'anomena nus d'ase i no s'ha registrat mai més de quatre sirgadors. Quan es fa servir un mul, aquest necessita d'un a dos hmes perquè se'n cuidin. És una feina dura a causa dels camins dolents i de les canyes o arbusts que poblen les ribes” (Carreras Candi, 1993:317).

Francesc Cost explica en el seu llibre Benifallet entre dos segles que “per poder sirgar, una de les coses imprescindibles que hi havia era que necessàriament, al llarg del riu i al mateix cantell de la riba, s'havia de respectar un caminet pel qual passaven els que feien la sirga, tant si eren presones com si eren animals. Els propietaris de les terres no hi podien posar cap impediment ni obstacle, i els llaguters tenien cura, pel compte que els tenia, de conservar-lo net.” El viatge riu amunt exigia el remolcament de llaguts. Per tant, com hem explicat un matxo, i més antigament els llaguteres, estiraven el llagut pel camí de sirga. “El llagut s'aguantava per la gúmena, però per fer-lo avançar quan no hi havia prou corrent, perquè ho fes ella sola gràcies a la posició del timó hi havia unes barres llargues de fusta amb una puntera de ferro al final perquè no es gastessin: aleshores, els homes de més bona voluntat les agafaven, una davant i una altra al darrere; com que no hi havia cap llei que assenyalés qui les havia d'agafar, sempre hi havia algun viu que procurava escapar-se'n” (Francesc Cots, Benifallet entre dos segles).

Els LLAGUTS van ser els darrers transports fluvials de mercaderies. De construcció artesana de fusta, realitzada pels mestres d'aixa o calafats a les drassanes, tenien unes dimensions mitjanes d'uns 20 metres d'eslora, 2,3 metres de mànega i a penes uns 12 cm de calatge. Podien transportar unes 30 tones de baixada i unes 10 de pujada. Remuntar el riu en comptades ocasions es feia a vela i la majoria de vegades es feia des del Camí de Sirga amb els sirgadors antigament i després amb un matxo guiat per un home “el matxero” . Per les aigües de Benifallet van navegar llaguts com el Nova Espanya, el Caragirat, el Cara Negra i el Pirata, juntament amb el Mari Juana i el Jose Ramon, dels Blanquet, i el San Juan, dels Banyot.

El desenvolupament i millora de la xarxa de transports terrestres, i la construcció dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa, van provocar la desaparició definitiva de la navegació fluvial comercial a finals dels anys 60 del segle XX. Benifallet, però, va mantenir una barca de pas fins el 1991.

EL PONT DEL LLAGUTER

Amb la construcció del Pont del Llaguter de Benifallet, a l’eix de l’Ebre, es va establir la comoditat comunicativa del poble amb la
resta de pobles veïns. El Llaguter va representar un abans i un després per al poble, que fins aquell moment es trobava molt mal
comunicat per carretera, a través del coll de Som, amb Tivenys i Tortosa. L'eix de l'Ebre i el pont del Llaguter van obrir el poble a la resta de la comarca, i també a la Terra Alta i la Ribera d'Ebre. Esdevenia un element clau de la comunicació viària no només per a Benifallet sinó per al conjunt de les Terres de l’Ebre.

El pont fa 231 metres de longitud, té tres ulls de 68,5m, 94m i 68,5 meTres. Construït amb 96 peces, amb dovelles prefabricades,
tècnicament és hiperestàtic, d'inèrcia variable. L'eix del pont és una corba i contracorba. L'obra, dirigida per l';enginyer Manuel Reventós i Rovira, va tenir un cost de 758.034.395 pessetes, finançat per la Generalitat de Catalunya (613.034.395 pessetes) i la Diputació de Tarragona (145.000 pessetes). El pont es va començar a construir el 10 de maig de 1987 i es va inaugurar el 23 de febrer de 1991.

Amb motiu de la inauguració del pont es va erigir el Monument al Llaguter, obra de Clari. Es tracta en paraules de l'escriptor benifalletenc Francesc Cots de “l'homenatge d'un poble i d'una terra que no oblida el treball i l'esforç dels darrers navegants
de l'Ebre”.